FADES / HADAS

FADES

El remoreig del mar m'empeny cap
a melodies de fades adormides en els
meus ulls, la foscúria que s'endinsa
en el meu pit, només la teva carícia,
com mirades curioses que rellisquen
sobre lletres escrites des del silenci,
il·luminen ara el meu temps d'espera.
La teva mà sobre la meva pell bruta
és l'única esperança que em queda.
Tornar a obrir llibres de poemes
i tornar a llegir davant el mar
ple de melodies i fades adormides.


HADAS

El murmullo del mar me empuja hacia
melodías de hadas dormidas en mis ojos,
la oscuridad se apodera de mi seco pecho,
tan sólo tu caricia, como miradas curiosas
que resbalan sobre letras escritas desde
el silencio, iluminan ahora mi espera.
Tu suave mano sobre mi sucia piel
es la única esperanza que me queda.
Volver a abrir libros de poemas
y volver a leer delante del mar
lleno de melodías y hadas dormidas.

Tens la paraula

Tens la Paraula





Paraules que cauen per terra
des de les branques d'un arbre
prou alt i madur que trencat
pel pes de tantes possibiltats
deixa una suau pluja de cendra
als nostres caps com si es tractés
de pagines de llibres de poesia.

Paraules de cotó sostingudes
a la pura raó de ser un dia més
poeta i treballador orgullós
de la seva feina amb salari d’obrer.

Un tècnic que escriu els versos

per percebre entre les seus dits
els llavis molsuts i envermellits
de la llibertat d’imaginar,
la felicitat de tenir la paraula.

Felicitat envirollada al paper,
somniar dormir per sempre
entre les branques grans i plenes
de paraules d’amor i records
dels poetes més grans perduts
al bell mig d’un vell bosc blau
amb elefants de sua pell impregnada
de cacau amarg sota l’ombra de Dalí
com si fossin...
com si fossin les tendres paraules
que van inspirar les criatures
poètiques de Miguel Hernández,
en un temps de guerra bruta,
en un temps cruel i dificil
per sostenir la pau davant
un poble amb fam d'amor,
un poble amb fam de llibertat,
un poble amb fam de paraules.

Ara tinc la paraula,
i tinc la paraula
per demanar justicia, si justicia,
i tinc la paraula
per no oblidar la sang perduda
en els versos plens de paraules,
I tinc la paraula
per no oblidar que ens volen matar
ara amb la crisi creada pels rics.

Temps amb paraules plogudes del cel
Entre els llavis prims que floten en l’aire
Nues paraules d’amor, espurnes caigudes
Suaument per endinsar-se a la nostre llum,

La nit
Avui
Paraules
Amagades
Rere
Arbres
Udolant
Llibertat
Asfixiada.

Paraules i paraules
que se’ns endinsen en la memòria i ja no ens deixen
mai més sense l’alè davant la dona que un dia vam
estimar menys que les nostres pròpies paraules,
             menys que les nostres pròpies paraules,
                         que les nostres pròpies paraules,
                                les nostres pròpies paraules,
                                                  pròpies paraules,
                                                               paraules.

Tinc la paraula.
Tenim la paraula.

Omplim el silenci.

2012-2013

2012!!!!

2013???